Que existen sentimientos universales aún innominados forma parte de los misterios del lenguaje. El enciclopédico Diderot acuñó el llamado espíritu de la escalera: esa mezcla de fulgor y látigo que implica el acto de pensar una respuesta ingeniosa cuando ya es demasiado tarde. John Koenigs, un editor y artista gráfico holandés, lleva cinco años rellenando huecos del diccionario, empeñado en identificar y titular emociones que todos hemos experimentado, como la extraña necesidad de mirar a alguien fijamente a los ojos y no poder apartar la vista. A ese rapto lo ha llamado opia, mientras que a la sobrecogedora atmósfera que cae sobre ciertos lugares habitualmente llenos de gente cuando se quedan vacíos, como escuelas o parques de atracciones, la ha bautizado kenopsia. “Cada palabra en realidad significa algo etimológicamente, y han sido construidas a partir de una docena de idiomas y jergas populares actualizadas”, explica. Sus nomenclaturas destilan intimidad y poesía. Como chrysalism –la tranquilidad de estar a salvo durante una tormenta eléctrica– o exulansis –la renuncia mental a tratar de explicar una experiencia que sabemos que nuestros interlocutores no entenderán–. Le encargaría alguno más: cuando despiertas en mitad de la noche y no sabes en qué ciudad te encuentras; cuando te despides de alguien que sabes que no volverás a ver, o cuando unos viejos zapatos que te aprietan te traen el recuerdo de un viejo amor que también te apretaba.
(La Vanguardia)
This website has very good content. Thank you for the great article I did enjoyed reading it, I will be sure to bookmark your blog and definitely will come back from again.
Creo que a todos en algun momento de la vida nos a faltado alguna palabra, hay situasiones y momentos emocionalmente indescriptibles; nos inquieta un sentimiento y solo atinamos a decir “no tengo palabras” que
curioso que habiendo tantas palabras en un diccionaro, no encontremos una, pero que bien que alguien como Jhon Coenigs el editor y artista gráfico mencionado en el artículo, tenga a bien rellenar esos huecos que impresionantemente en algunos momentos sentimos que estan en el diccionario. A mi también me encantaria tener la habilidad de inventar o crearme alguna palabra igual de ingeniosa que las de este artista gràfico.
este blog me agrado por que tiene muy buenas notas y contenido en lo personal lo volveria a visitar y lo recomendaria a que lo visiten
Molt apreciada Joana,
sempre que puc llegeixo la teva columna a La Vanguardia. És, juntament amb algunes Contres, el que més m’agrada. I l’únic que llegeixo sense cap filtre d’escepticisme (no només de La Vanguardia, sinó de tota la prensa escrita). Tinc la sensació que obres el cor amb cada escrit, especialment en retrats. Lluny de la distància d’en Monzó, que sempre deixa clar que vé de tornada, o el sarcasme impertinent de la Rahola. Els teus escrits conviden a “entrar” i entendre le personatge, empatitzar amb ell. Després de llegir un retrat teu no només entenc millor qui és o què fa aquesta persona, sinó que m’hi puc veure reflectit, sigui qui sigui.
A més, és molt divertit llegir-te.
Avui m’he descobert investigant qui eres a internet que tot ho sap. I he descobert aquesta marevella de blog (per recuperar tant columnes perdudes com escrits a revistes que dificilment obriré; ho sento, de moment no m’interessa gaire la moda!). I que tens llibres publicats, que avui mateix buscaré.
Només em queda donar-te les gràcies per fer-me somriure als esmorzars, i esperar que el noi amb qui em casi tingui el mateix sentit de l’humor i la mateixa alegre visió de la vida que tens tu. Per somriure a dinars, sopars i escapades a la nevera de mitjanit, vull dir.
Una forta, forta abraçada,
Damià
PS: T’ho escric en un comentari, perquè amb 120 caràcters, senzillament, no m’hi cabia.
hola ,
i quan estimes una persona que no vol estar amb tu i et fa ràbia, li podriem dir ràbia aproximativa…i la sensació que t’acomiades d’algú que saps que no tornaràs a veure és un comiat desitjant( desitjant que li vagi bé, o malament depèn…) i el darrer és una pressió balsàmica, la de les sabates que et recorden a algú que et premia i ja no hi és…per sort teva. Una abraçada. joan raventós.